Durant el confinament des de Manresa 2022 vam engegar la iniciativa 'Anima l'ànima' per a recollir testimonis del confinament. Aquesta setmana, ens han fet arribar el testimoni d'un relat de superació de la malaltia per a poder-lo compartir amb tots/es vosaltres.
El text és de la Glòria Casacuberta Muns que comparteix les vivències d'un familiar seu, en Jordi, que després de 2 mesos ha sortit de la UCI i ha pogut tornar a casa. Com ella mateixa diu "Crec que la mala experiencia que han viscut moltes famílies forma part també de les històries de confinament...i sé que a ells els agradaria compartir-la."
Aquí us la deixem:
La planta de la Gemma
-Basat en fets massa reals
La Gemma, com tothom, té varies plantes. Però n’hi ha una especialment important amb la que ha construït un projecte de vida conjunt i amb la que comparteix experiències, il·lusions i somnis.
Un dia, ja fa uns dos mesos, els rellotges de la Gemma es van aturar quan la seva planta, jove, sana, de més de dos metres d’alçada i sense cap patologia prèvia, va ser atacada per un virus i va acabar ingressada a la Unitat De Cures Intensives de Bellvitge.
Aquesta planta és en Jordi. El seu company de viatge.
En aquell instant, l’ordre de prioritats va canviar per sempre més. La salut d’en Jordi es va convertir en l’única i verdadera prioritat. La resta de coses, ara, no tenen massa sentit...
I no hi ha dia que la Marina i en Jordi petit no preguntin quan podran veure al seu pare.
Un viatge emocional, lent i dolorós, amb moltes pujades i baixades. Amb el cor encongit. Amb patiment, angoixa constant, por i tristesa. I malgrat això, mantenint sempre oberta la finestra de l’esperança.
Quantes nits en vetlla demanant un miracle. Posant espelmes. Resant a tots els Déus. Quantes persones concentrant les seves energies en un únic pensament...
En Jordi, aïllat, intubat i sedat... incomunicat de tots els seus, més de 55 dies, no ha deixat de lluitar ni un sol moment. Ningú el va avisar d’aquesta dura competició. I només el fet de batallar-la inesgotablement, ja l’ha convertit en un guanyador.
La Gemma, apartada tantes setmanes d’una de les seves plantes més importants, que tampoc es va poder preparar per tot el que li venia, no ha perdut l’esperança i les forces ni un sol instant. I cada dia ha viscut i viu esperant “la trucada”. Aquella que li fan des de l’UCI per explicar-li com evoluciona tot... mentre ella el pensa i l’enyora.
Cada dia també, encoratjada i amb un nus a la gola, la Gemma grava un missatge de veu per passar el “parte mèdic” als seus íntims i familiars. On tots i totes ens hem
familiaritzat amb paraules que no estem tan acostumats i que hem normalitzat en les nostres converses: “Està inconscient. Intubació. Respirador. Capacitat pulmonar baixa. Demà l’operen. Coàguls. heparina. Broncoscòpia. Està estancat. Màquina ECMO. Traqueotomia. Bactèria. Infecció. Antibiòtics. Catèter. Sedació. Complicacions. Per fi està estable dintre de la seva gravetat. Cada dia un pas endavant. Ens toca esperar i confiar. Gràcies per ser al meu costat.”
Tot això, compaginat amb les obligacions de fer de mare d’un nen i d’una nena que saben que el seu pare està molt malalt i no el poden ni visitar.
I no hi ha dia que la Marina i en Jordi petit no demanin quan tornarà el seu pare a casa.
Finalment, un dia es va encendre la llum al final del túnel. Desprès de dos llargs i durs mesos, en Jordi, encara que adormit, ja estava estable i la Gemma el podria anar a visitar. Just el dia que ell feia els 41 anys. Un aniversari diferent, amb tots els protocols que marca la UCI en aquesta situació, rodejats de monitors, màquines i sanitaris excepcionals, que durant tot aquest temps han estat com una família adoptiva.
Poc a poc les aigües s’han anat calmant i en Jordi lentament s’està recuperant. La Gemma ja el visita més sovint i li recorda el què ha passat. Ell, que encara no pot parlar bé, li diu tot el que li vol dir amb la mirada. I tots dos s’entenen perfectament.
I malgrat que saben que el camí de la recuperació és llarg... l’afronten pacients assumint la realitat que els ha tocat. I el passegen plegats i agafats de la mà, com sempre, superant tots els obstacles.
DEDICAT :
A LA MEVA COSINA GEMMA, A EN JORDI, A LA MARINA I A EN JORDI PETIT
-Glòria Casacuberta Muns